Joan Giménez: "La història és complexa, no va de bons i dolents"
L'historiador mataroní Joan Giménez publica la tercera part del seu estudi sobre el franquisme i defensa que la fi del règim a Mataró va ser fruit de transformacions socials, mentre alerta sobre destruccions patrimonials com Can Xammar.
Joan Giménez Blasco és historiador mataroní, doctor en Història Moderna, professor de secundària durant dècades, autor guardonat amb quatre premis Iluro i ha publicat 'Mataró, 1950-1977. Hegemonia, declivi i ocàs del franquisme', accèssit del Premi Iluro 2025. Giménez defensa un treball històric rigorós basat en la recerca documental i la reproducció fidel del que diuen les fonts. Rebutja explicar la història com una simple batalla entre bons i dolents, perquè considera que està plena de contradiccions i complexitats.
La seva entrada al segle XX va venir després de trobar el consell de guerra del seu avi i descobrir al voltant de quatre-cents processos similars, fet que el va empènyer a investigar. Les seves recerques han suscitat reaccions oposades: n'hi ha que l'agraeixen i d'altres que asseguren que el que escriu és mentida. Explica que la fi del franquisme a Mataró s'entén com a resultat d'una transformació sociològica —una població obrera nombrosa, organitzacions com Comissions Obreres i un malestar creixent, especialment des de la crisi de 1973— i no tant com un canvi imposat des de Madrid.
Segons ell, el règim es va tornar insostenible perquè no va saber adaptar‑se, i això va forçar la Transició, tot i que defensa que la democràcia actual té mancances. Adverteix que l'alumnat surt amb un coneixement insuficient de la Guerra Civil i del franquisme per motius de temps curriculars, una mancança que li preocupa per l'actitud política d'alguns joves. També afirma que encara queda molt per estudiar del franquisme i que noves generacions d'investigadors aborden qüestions poc tractades, com el paper de les dones a la Guerra Civil i el món polític i social de l'antifranquisme a Mataró.
Paral·lelament, ha reprès treballs d'Història Moderna enfocats al període 1750‑1850 per analitzar la fi de l'Antic Règim i la transformació cap al Mataró industrial. En consultar padrons i oficis, s'ha sorprès de la presència dels mitgers —les persones que fabricaven mitges— i planteja la hipòtesi que aquesta activitat tècnica va tenir relació amb l'èxit posterior del gènere de punt. Denuncia episodis dels darrers anys del franquisme en què el patrimoni es va malmetre, com el cas de Can Xammar, on restes romanes van ser destruïdes per construir un mercat que després no va funcionar i els defensors de la conservació van ser atacats i desacreditats.
Afegeix que a Torre Llauder es van arribar a dinamitar restes arqueològiques. Contrasta aquest passat amb actuacions arqueològiques més recents al centre de Mataró que s'han documentat i estudiat amb criteris científics, tot i que persisteix el debat sobre conservar les restes in situ o traslladar‑les. També lamenta la pèrdua de patrimoni cultural a la ciutat, citant la desaparició del cinema Clavé com a exemple.